Un pròleg per a l’obra del Teatre "La cobra al cistell de vímet" de Carlos Atanes: No he pogut trobar la relació del títol amb l’obra. L’autor, el meu amic Carlos Atanes, la sabrà; suposo. Però estic segur que hi ha moltes coses que ell no sap d’aquesta obra que ha creat. La transcendència, per exemple. El desconcert el proposa. Però no és fàcil trobar un altre autor que desenvolupi tota una obra per plantejar una endevinalla, i en això és excepcional, sense que hi hagi cap possibilitat de la resposta encertada; per l’infinit que pot ser qualsevulla que se’n doni. ...s un somni d’ell, el personatge home, a qui l’hi ha dat el nom JULI, no sé per què ni per a què. Com a ella l’hi ha posat MARIA. També pot ser un somni d’ella. També. Que acudeix, vol acudir, a la crida dels roncs d’ell. També, magnificant-los, un somni d’ambdós; que coincideixen —conflueixen?— en un somni únic que es pot donar en dies, nits, mesos, anys, èpoques i fins i tot en eres distintes, perquè en l’eternitat tot està passant ara sempre. I aleshores, la meva emocionada felicitació al Carlos Atanes, pot ser un somni en la In-tel·ligència. Podria continuar parlant, escrivint, en aquest cas, dels diàlegs banals, acostumats, de les situacions i reaccions puerils, els lògics de quan tot comença en una obra així, tan difícils per intencionats aquí. Però aleshores hauria de continuar escrivint, descrivint tan llargament, l’intent d’aconseguir la màgia, el misteri, de la Creació, d’assolir l’absoluta connexió amb la In-tel·ligència, que sí sé creada per l’Home, tot suggerit, insinuat, per l’instint intuïtiu d’en Carlos Atanes en aquesta obra. JOS... MARÍA NUNES
"Com a guionista i realitzador de cinema i vídeo, Carlos Atanes ha portat a terme des de 1987 nombroses produccions independents en tot tipus de format, des de 35 mm fins a vídeo domèstic, curts i llargs, narratives i experimentals, de ficció i documentals, gairebé sempre al marge dels ajuts institucionals i dels canals oficials de producció i exhibició. Fent virtut del defecte, militància de la mancança i doctrina de la praxi, això l’ha portat a ins-tal·lar-se com un okupa dins la mansió incòmoda i desgavellada (noble i estimulant però) de l’underground, si és que encara existeix això i es pot anomenar així. Per aquesta raó s’autodefineix mig seriosament com un ‘proletari’ (a vegades ‘subproletari’) cultural. [...]"
